Abres: avets, cedres, pins, xiprers, teixos, llorers, oms, lledoners, noguers, faigs, alzines, roures, garrics, avellaners i ametllers i castanyers, salzes, pollancres, trèmols, cirerers, moixeres, pruners, aladerns, llentiscles, baladres, arbres que pugen i es fan alts, que arrelen terra endins, que es mouen amb el vent, que es desperten amb el sol, brillen fort amb la seva pujada i s’apaguen tímidament amb la posta, pentinats pel vent, molls per algun aiguat, secs per set o secs per tardor incipient o estiu potent, verds de clorofil·la i marronosos al octubrejar, pelats a l’hivern, joves al brotar, negres en la nit, blancs amb la neu, abraçats per la gent i pessigollejats pels ocells. Gespa: de camps grans i verds, que a vegades es torna seca, que a vegades no és segada, que serveix d’aliment pel ramat, molla per la rosada, xafada per quatre persones, encara més xafada quan aquestes persones s’hi estiren, arrancada per creure que és dolenta, ferotge quan creix sense ordre. Matolls o arbusts: farigola, espígol, ginesta, romaní, gatell, sarga, sanguinyol, esbarzer, alguns oloren bé, gusten bé, que naixen de roques, amb flors visitades per abelles, que acompanyen camins, que queden sols. Colors: verdosos, groguencs, taronges, grisos, marrons, blaus, morats, negres, vius o cridaners, apagats o adormits, que es fonen entre ells, que es disparen amb el sol, la lluna, els núvols, la pluja, la boira o la neu. Fruits: pomes, cireres, prunes, raïm, préssecs, aranyons, ginebrons, mores, fruit de saüc, nous i avellanes, que es recullen pel camí, enfilats dalt dels arbres per veure el sol o amagats darrera fulles punxegudes, rodejats d’espines, verds, madurs, podrits o florits. Aire: suau, delicat, fred, tallant, càlid, suat. Escorces: fortes, fregades, trencades, esgarrapades. Fulles: que canvien de color com les estacions, que broten, que cauen al terra, que volen els moments abans de caure al terra. Terra: remoguda, trepitjada, seca, fèrtil, mullada, amb pedres. Pedres: petites, grans, blanques, de riu, ferroses que brillen amb la llum del sol, amb molsa. Molsa: humida, verda, llefiscosa, agradable. Plantes i flors: corniol, hipèric, veladres, clavell de pastor, margarides, sajolida, obertes, tancades, seques, arrancades o amb pètals caiguts, menjades o recollides per algú. Tiges: de plantes seques, verdes per on hi pugen cucs, deformades pel vent, partides per la meitat degut a la queixalada d’algun animal. Sol: Rajos de sol que traspassen muntanyes i valls, que desperten els arbres, que acaricien rierols, que ombregen. Llunes; plenes, noves, creixents, minvants, que il·luminen camps o que desapareixen, que s’amaguen darrera núvols. Núvols: grossos, fins, amb pluja, dispersos, que s’agrupen i venen, que es mouen ràpid, que fan formes. Estrelles: quietes, pampalluguejants,  que componen constel·lacions, que es mouen quan tu gires sota d’elles, que il·luminen la fosca, que s’apaguen.

Crec que no puc descriure més aquest silenci.

És en aquest bocí de món – Farrera – que s’escolten tots aquests elements, colors i gests. Que parlen, a poc a poc, a través dels seus silencis. El món es comunica així tot sencer; entre brises d’aire càlid i rajos de llum apagada. “Tot esdevé i res existeix” (Heràclit); així, a poc a poc, cada so conforma la història del seva mudesa. Les imatges són plenes de murmuris: Cau una fulla i mentre ho fa es queda sustentada a l’aire, una branca es trenca, la gespa es resisteix a ser aplanada pel vent, el rierol que vol saltar o la tempesta que no acaba d’arribar. Tots ells, una successió fluida de sons que sorgeixen sense esforç, assossegadament, de cada matèria i cada acció en interpel·lar-se amb el seu entorn i que existeixen per un temps limitat, per acabar desapareixent. Els silencis de la naturalesa no esdevenen tan sols plens en la nostra presència, de la que solament en som còmplices una petita volta de temps. Sinó que creixen, viuen i signifiquen quan no arribem a ells. És la naturalesa, canviant, que presenta les parts de la quietud, i en transparenta cortines repletes de so.

El silenci, a vegades, és no sentir els humans o el que produeixen els humans. És sentir els núvols i les fulles i el riu i les roques. I el que no se sent: Avui no se senten les xicoires ni la pluja ni la terra seca. Cada textura, cada volum, cada forma i cada cadència esdevenen per la seva absència. El paisatge que conforma el món explica les imatges que ja no hi són presents. De la mateixa manera succeeix amb els sons.

Els murmuris són com un cordill de so.